REPORTATGE: PERSONATGE, EN EL LLEVANT. 08/11/2009 La campiona de 97 anys
Va aprendre a nedar amb 47 anys. Des de llavors, l'aigua ha estat la seva aliada, i la competició, el seu motiu de viure. Tant que aquesta canària ha aconseguit plusmarques mundials a tres anys de complir un segle.
Esquena 200, 100 i 50
metres: campiona d'Europa. Ningú no pot amb aquesta dona que va decidir fer de l'aigua la seva millor amiga. Només ho aconseguirà el temps. El setembre va pujar al pòdium perquè li lliuressin tres
ors en els campionats d'Europa de natació celebrats a Cadis. El juny van ser quatre
ors en els campionats d'Espanya que es van nedar a Madrid. Quatre en les quatre modalitats en les quals es va presentar. En li tenia prou amb arribar. No hi ha ningú com
Bernarda, ningú en la categoria de més de 95 anys que puguin fer-lo ombra. És només la, l'aigua i la seva tenacitat. Una voluntat d'or mortificada per xacres de l'edat, però, almenys, a dia d'avui, sa i estalvi.
"Em banyava a la vora de la platja. Veia les meves filles nedar i em donaven ganes d'aprendre. Ho vaig aconseguir amb 47 anys"
La Federació Internacional de Natació reconeix
Bernarda Angulo (Las Palmas de Gran Canària, 1912) dos rècords mundials en la categoria de 95 a 99 anys. 400 metres esquena en piscina de 25 metres i 400 metres lliure en piscina de 50 metres. A més, té vuit plusmarques d'Europa.
Té 97 anys. El seu cos és un
jarronet de porcellana. Atreu l'atenció pel blanc vibrant del seu
cabell, curt i llis, el seu nas angulós, ulls blaus i un somriure ampli i generós. Des de fa més de 50 anys viu en un barri humil de Las Palmas, al tercer pis d'un edifici sense ascensor. Vesteix un modern vestit blanc amb estampats negres. Del seu coll, un senzill cordill subjecta un camafeu negre de bijuteria amb inscripcions daurades. Viu sense ajuda de ningú. Resistint des de fa 33 anys.
Bernarda Angulo va enviduar el 1976. Tenia 64 anys. La natació ha estat el seu bàlsam contra la solitud. Les seves marques, la certesa del triomf de la voluntat i capacitat de superació.
"Nado millor que camine", explica sense sorna. Entrena cada dia. De 500 a 800 metres, segons els ànims. Fins als 45 anys no va aprendre a nedar. "Em banyava a la vora
de la platja, veia les meves filles on no feien peu i em donaven ganes d'aprendre jo també. Elles em van ensenyar". Trenta i cinc anys després va començar a competir. Amb 80 anys. Va "ser començar una nova vida. Amb la natació, l'existència se'm va fer més suportable. El meu entrenador,
Argimiro García, em deia que, si seguia, nedaria fins als 110 anys". Ha canviat de club diverses vegades. Primer, el Club Natació
Metropole, on continua entrenant. Després, la Victòria, perquè li permetia també participar en travessies en mar obert. Amb 80 anys va nedar el braç de març -2.600
metres en un mar de forts corrents- que separa
Lanzarote de
La Graciosa. Ara competeix amb el Màster Balears, de Palma de
Mallorca. El seu entrenament carrer a dalt calli a baix entre les surades de la piscina és també un combat contra les absències. "En els primers anys érem molts de la meva edat. I el passàvem molt bé. Però em vaig anar quedant sola. I un dia era l'única. Sense companys, sense entrenador, sense ajuda. Van ser els del club de
Palma els que em van animar a seguir. Ells em protegeixen i em cuiden".
Ha estat en campionats del món a Nova Zelanda, el Canadà, París, Marroc, Xipre, Estocolm, Àustria, Alemanya... Es recorda en uns amb 81 anys escrutant des de la distància a un nedador japonès d'uns 90. " Era una figura tan
primeta...! Vaig pensar com podia ser possible que aquell home tan fràgil s'atrevís a ficar-se a la piscina". Setze anys més tard,
Bernarda continua preferint l'estil
crawl a nedar d'esquena perquè li agrada llançar-se a la piscina de cap abans que sortir des de l'aigua.
Vol seguir, però als 97 sortir de casa amb maletes per agafar un taxi a l'aeroport és tasca complicada. Al saló del seu pis mira amb ajuda d'una lupa les inscripcions en trofeus i medalles. Li costa subjectar-les. " tan pesades que
son...! ". Ensenya l'última placa rebuda, aquest any, de la Federació Espanyola de Natació per la seva contribució al desenvolupament de la natació màster i les seves actuacions en campionats del món i Europa. "De vegades em poso amb la lupa a veure què posa, però després m'oblido". Anota amb lletra tremolosa en fulle
s arrugades el que no ha d'oblidar. Al seu pis, les copes i diplomes s'afegeixen a les inevitables fotos familiars. Gairebé totes
antiquísimes. Del seu casament, el 1931. "Vaig néixer el 1912 a
Firgas, en l'interior de l'illa, entre arbres fruiters, molt sol i una gran finca de
plataneras. De nena era inquieta i juganera. Participava en tot el mateix en jocs de nens que de nenes. Això és el que crec que m'ha donat la resistència que tinc. Als 6 anys em van portar interna a un col·legi de monges a Las Palmas. Tot just sortir del col·legi em vaig casar. Encara no havia complert els 19. Van ser només quatre mesos de festeig".
Bernarda és estima de casa des de fa 80 anys. El seu marit regentava una botiga de queviures. Un home "bo i afectuós. M'emportava 11 anys. Era el meu marit i el meu pare alhora. Em va ajudar a ser constant". Ella administrava la llar i ell l'ajudava amb la casa. Un home traçut per als
arranjaments|reparacions domèstics, el que avui més llança en falta. Vaig "ser molt feliç en el matrimoni". També pengen fotos amb els seus quatre fills, dos nois i dues noies. "Els fills són el que més es vol, perquè són un tros de l'ànima d'un." Els homes van morir sobtadament, amb 5 i 37 anys. Fa uns mesos va morir una de les seves dues filles. "A la meva edat viu pendent de saber si quan m'aixeco al matí tinc forces per fer totes les coses que necessito. Però sempre és bonica la vida, encara que se sofreixi." Se sent insegura a casa seva, però no vol deixar l'habitatge familiar. No almenys, sense la garantia que en la residència d'ancians li permetran sortir a entrenar. "Quan nedo em concentro que he d'arribar, fer bé la
tornada|volta perquè no em desqualifiquin i comptar les piscines que em falten. De vegades m'oblido i els companys m'han de parar perquè continuo nedant". A Madrid va nedar els 200 metres esquena en 08:49:98, rècord d'Europa per més d'11 segons de diferència amb l'anterior.
Años abans, a
Gijón, havia millorat la plusmarca mundial dels 200 metres lliure amb un
crono de 09:26:22. "Abans la vida es reduïa a la teva família i el barri on vivies. La idea d'igualtat és positiva, però depèn de l'ús que es faci de la. Perquè no tots som iguals".
La memòria d'una lluitadora
Bernarda Angulo va ser
senderista fa més de 50 anys, quan caminar pel camp no estava de moda. El vaig conèixer perquè parlava anglès i tenia contacte amb estrangers. Ells ho practicaven. Em vaig unir al grup. He corregut per les set illes. Era l'única canària i sempre vaig ser la major del grup. També he fet senderisme a Alemanya.
Bernarda Angulo té una màxima: Sempre és bonica la vida, encara que se sofreixi. Cal aprendre a sofrir abans que a divertir-se. Tanmateix, reconeix que no tot és tan fàcil: Em vaig oblidant de coses de la meva vida, diu.
I les seves paraules emocionen perquè les pronuncia com disculpant-se. Però recorda. Amb 5 anys, de la Primera Guerra Mundial. Amb 19, de la proclamació de la Segona República. Que barata era la vida! Record els carros tirats per mules, els camins de terra, les tartanes. També es refereix a les represàlies contra els jesuïtes al mateix carrer on vivia. Amb 24 anys va esclatar la guerra d'Espanya. Amb 27 va arribar l'escassetat i l'estraperlo de la postguerra i el començament de la guerra d'Alemanya. Record venir amb els meus nens a la platja i veure estrangers al mar amb els seus fills molt
delgaditos. Era gent que fugia de la guerra i no havia de llançar-se res a la boca. Va viure el franquisme entre els 27 i els 63 anys. La vida es va anar estabilitzant a poc a poc, però els odis entre els dos
bans|bàndols eren molt forts. Insuperables. Avui veig el món malentès. I cada vegada més difícil d'arreglar. Som més que abans. I tots no cabem al mateix cistell. Molta gent amb idees molt diferents. Aprenc molt dels joves, però em sorprèn la falta d'educació i respecte amb els majors. El respecte i el temor és bo mentre serveixi per establir els límits.
part dels nostres piragüistes, gràcies des d'aquest blog.
Foto de Elena, des d'una piragüa.
de dreta a esquerra: jo( Rafa) de Torís, Pau de Sueca, i Xavi de Vila-real.
Jesús Blanco, Rafa i Pau.
Mila amb la seua medalla de plata.
instantània del dinaret. 21 comensals.
